Recordem, que no fa cap mal

Avui ha set l’aniversari d’un amic meu. No sé quants anys complia, però la veritat és que tampoc m’interessa. De fet, sempre he pensat que celebrar els aniversaris és un cosa terriblement banal i un gest de gran hipocresia vers un mateix.

Recordo, per exemple, quan jo vaig complir 18 anys. Teòricament el divuitè aniversari ha de ser un dels més recordats i celebrats. Per totes aquelles tonteries que et diuen de la majoria d’edat, les típiques bromes de que ja pots anar a la presó, o la tradicional sobrevaloració del carnet de conduir. No fotem, només cal veure quins energúmens condueixen! Després es queixen que hi ha accidents... estic convençut que, amb esforç, fins hi  tot i ximpanzé podria aprovar el carnet. Potser no a la primera, però més ràpid que segons quin conductor segur.

Total, que recordo el meu divuitè aniversari com si fos ahir. Estava en plena ruta kilomètrica, travessant Birmania amb bici. Concretament passava per l’estat del Shan. Acabava de deixar enrere la seva capital, Taunggyi, després de dos dies de repòs en un petit hostal, molt auster, relacionant-me amb gent de la zona i menjant híbrids estranys de productes vinguts dels estats veïns: Xina, India i, sobretot, Tailàndia. He de dir que em picava el cul de mala manera. I això, combinat amb el seient de la bici, no dona cap bon resultat. Us ho ben asseguro.

Els petits rascacels de Taunggy quedaven enrere, era 29 de setembre i feia una calor infernal. Acabava de creuar el Thanlwin, que divideis l’estat en dos, i davant meu només es veien grans extensions planes de terra i muntanyes baixetes repletes de cabres i unes rates pudentes, i exageradament grosses. L’olor de zinc, plom i plata de les mines de Bawdwin em privaven de bona part dels meus sentits, i pedalava emprenyat per sortir d’aquella zona. Havia de decidir-me ràpid, l’encreuament decisiu estava a pocs quilòmetres, m’esperaven Xina o Tailàndia.

Eren les dues del migdia, el sol brillava de mala manera, 40 graus a l’ombra i 50 al sol. Vaig parar a una caseta de fusta abandonada, era el dia del meu natalici, i ho volia celebrar amb un bon entrepà d’un embotit indescriptible i una magdalena que, sàviament, havia comprat al mercat de la ciutat que feia poc havia deixat enrere. Un aniversari perfecte, sense ningú que em digués les tonteries de la presó i sense ningú que m’estires 18 vegades les orelles.

Però de sobte, en plena efervescència celebrativa, entre glop i glop d’aigua del Thanlwin, un tot terreny em va fer sortir del meu petit paradís Birmà. Sense ser-ne conscient m’havia posat en ple territori Wa. Antics caníbals i ara contrabandistes armats, molt amics dels talibans, traficants d’opi i heroïna. Entre crits, gemecs i dispars a l’aire em van fer sortir de la caseta, la meva magdalena va anar per terra. Vaig intentar-los explicar la situació. Lògicament no em van ni entendre ni escoltar.

Vaig despertar el 14 d’octubre en un hospital, molt bonic per cert, de la desconeguda ciutat xinesa de Kunming, al nord de Birmania. Ara 5 anys després, tinc un bonic record, en forma de cicatriu, del meu divuité aniversari. Potser no va ser l’aniversari somiat, però us puc assegurar que el recordo bastant més que si hagués sortit per Barcelona torrant-me en qualsevol discoteca i anant a dormir ben marejat. L’única cosa que em sap greu, és que no em vaig poder acabar la Magdalena. No era molt bona, però era la meva Magdalena

Una al bac i una al solei

Després de portar pantalons curts durant molts anys, per fi m’he adonat que no em queden bé

Tanmateix no em preocupa. És una peça de roba lletja, poc elegant i sobrevalorada.

M’agrada intentar trobar a quins països em recorden les formes dels bistecs (o entrecots, filets o talls de llom). És un joc geogràfic molt divertit.

Tantmateix, No m’agrada que tos els bistecs s’assemblin a Australia.

El Nesquik es dissol més ràpid que el Colacao i és igual de bo.

Tantmateix, el Colacao necessita un art per la seva preparació. I això l’hi atorga més prestigi.

M’encanta imaginar-me, quan estic al llit, com serà el meu enterrament. Qui vindrà, quines paraules diran, qui plorarà, qui no...

Tanmateix, el que em té més preocupat és el què posaran a l’esquela i, sobretot, sobretot, de quin color me la faran. Espero que rosa no...

Adoro xerrar. Explicar les meves coses, tractar temes absurds i abordar converses d’alt nivell.

Tanmateix, no m’agrada gens escoltar els altres mentre parlen de temes banals, avorrits o repetits.

De tant en tant m’agrada comportar-me com el nen petit i dolent que no em van deixar ser.

Tanmateix em fa por que això es converteixi en una rutina maliciosa i perjudicial.

M’agrada molt la paraula tanmateix

Tanmateix no sé ben bé com s’escriu: tantmateix, tanmateix, tan mateix, tant mateix?

Sí em disculpeu un moment vaig a fer caca

Quina gran cosa són els lavabos públics. M’encanta anar a un bar, restaurant, pub, gran superfície, cinema o qualsevol local social i visitar-ne el lavabo. Normalment la meva visita acostuma a ser breu, educada i, parlant amb plata, no acostumo a fer-hi gran feina. Però només el fet de visitar-los ja m’omple de joia i emoció. 

N’hi ha de molt elegants, amb poms daurats, tovalloles Lacoste, pixaderos metàl·lics de disseny i fins hi tot tasses de wàter amb les dos tapes. Però també n’hi ha de infrahumans, sense portes, amb llums d’aquelles que duren, amb prou feines, 10 segons encesos; aixetes rovellades i menjades per la calç, guixades d’amor o ofensives a les portes i, a vegades, amb el paper de wàter pixat per algun individu amb la punteria al cul (malgrat la incongruència). 

Però el més habitual son els wàters austers i sense grans efervescències de glamour. El més normal es que el wàter consti d’una zona compartida en la qual hi ha la pica blanca (menjada per la merda acumulada) amb un aparell dispensador de sabó que, gairebé sempre, està apunt d’acabar-se. Cosa de la qual et percates quan ja tens les mans molles. Un altre tret característic és la paperera de sota la pica. Un paperera inofensiva a la vista, però que per dins guarda innumerables i horripilants secrets de persones, incultes i berres, que no han descobert que el paper es pot tirar pel mateix wàter. 

Quan abandones aquesta zona mixta por ser per 3 raons: o bé perquè ja estàs de les teves necessitats, o perquè entres al wàter pròpiament dit o bé perquè la impressió que t’ha causat la zona mixta no convida a descobrir què hi haurà més enllà de la porta. En cas de que decideixis entrar a la sala del tron, pots trobar-te amb moltes sorpreses. Parlo amb coneixement de wàters masculins. Els femenins no acostumo a visitar-los. Excepte casos puntuals de gran urgència, o moments en els que no sé si una “H” vol dir Hombre o Hembra. 

L’interior del Wàter acostuma a ser molt similar en la majoria de casos. Una tassa, el suport per guardar el paper de wàter al costat (normalment buit), una paperera, per si de cas la de fora no era prou fastigosa, i una quantitat considerable de líquid, aparentment humà, envoltant la tassa com si d’una illa es tractés. Per cert, si abans d’entrar a l’habitacle noteu que el pom de la porta està moll, millor que busqueu una planta o arbre lo suficientment acollidor, per abonar-lo a consciència.  Tornem al meollo del tema però, el wàter. Normalment el wàter no té les dos tapes. És més, en la majoria de casos cap de les tapes originals està al seu lloc. Això dificultarà molt la tasca de fer aigües majors, àdhuc arribarà al punt de fer-nos desistir. Però sempre hi ha el recurs de fer un cinturó de paper (en cas de que n’hi hagi) protector de natges, que envolti tot el perímetre de la “cadira”. Si el que teniu en ment ho podeu fer drets, els lavabos públics tenen l’avantatge de que son molt més divertits que els de casa, ja que sempre hi haurà un punt negre, un esquerda, un tros de residu o restes de paper per fer punteria i així presumir (per nosaltres mateixos) de la nostra virilitat. 

El pitjor que hi ha, però, són aquelles portes malparides, tretes de les pel·lícules de l’oest, que no arriben ni al terra ni al sostre. La sensació d’estar exposat a totes les mirades que circulen pel wàter es constant, i la intranquil·litat de que algun brètol et llanci objectes no identificats (Ovnis) fa que la teva missió es compliqui de manera exagerada. 

El major risc de tots però, arriba ben bé al final del tràmit, quan has d’estirar la cadena. Tota la falta d’innovació i originalitat del wàter es veu compensada per la distribució i localització de la cadena. Per mi que existeix una competició clandestina entre els bars de tot Catalunya, per veure qui es capaç de dissimular millor la cadena del wàter. Amb lo bonics que eren aquells temps en que la cadeneta penjava de la cisterna de sobre la tassa! 

Si aconsegueixes esquivar tots els obstacles i impediments que el propietari del bar t’haurà col·locat de manera maquiavèl·lica i intencionada, podràs dir que la teva visita ha estat pròspera i fructífera. I ets podràs permetre el luxe de llegir els escrits de darrera la porta. Segur que no hi faltaran els “Johnny X Vanessa”, “Mierda Cataluña”, rimes infantils, exaltació de grups terroristes i algun que altre poema dolent -escrit, segurament, per un adolescent ple de grans que no coneix més que les dedicatòries horroroses que té escrites a la seva agenda, arrebossada d’estrelles mediàtiques i deures que mai farà

L’altre dia, a la tele...

Si alguna cosa et fa gracia, no té perquè fer-ne a tothom. Per tant evita explicar-la. És més, evita crear altes expectatives dient que és molt graciós o que fins hi tot, l’oient, hi plorarà de riure. No! No, no i no! Recorda, si alguna cosa et fa gràcia a tu, és molt probable que a l’altre gent no n’hi faci. I després els obligaràs a riure de manera hipòcrita i a fer veure que els hi ha fet gràcia, creant una situació incòmode tant per ell com per tu. 

Per exemple. Si en un programa de tele fan una broma molt bona i que fa molta gràcia, no se t’acudeixi intentar-la explicar. La tele és la tele, i tu ets tu. No té la mateixa gracia un gag assajat, preparat i interpretat per actors de veritat. Que tu, mig borratxo, en un bar, amb la música a tope explicant la broma a una persona que coneixes poc. No fa falta ser un Einstein per saber que no farà gràcia el que expliques. I si la brometa és breu (menys d’un minut) encara. Però si ho allargues molt, t’equivoques i has de rectificar varies vegades o no recordes exactament l’ordre de les frases no cal ni que ho intentis. Et sentiràs malament tu i faràs que es senti malament el pobre desgraciat (mai millor dit) que t’haurà d’escoltar. 

Però això no només passa amb les bromes. Qualsevol cosa que hagis vist, i consideris interessant, evita explicar-la. Que tu la trobis interessant no vol dir que la resta de mortals ho trobin interessant. Per exemple, si veus un documental sobre l’aparellament dels cargols, doncs... no cal dir, que no ho trobarà interessant ningú. I menys explicat en un bar, un restaurant o a la platja. Si ho veus per la televisió té la seva gràcia. Però explicat, per més interessant que fos, perdrà tota la gràcia. 

Igual que les coses molt tècniques. Si tu estudies mecànica, informàtica, arquitectura, medecina o qualsevol carrera amb coses tècniques i específiques, és molt probable que tu ho trobis fascinant. Però has d’entendre que el funcionament d’un motor d’explosió, el pes que poden aguantar unes bigues, a quant sublima l’osmi o la quantitat de glòbuls vermells que hi ha al cos no son temes interessants. Per més gràcia que tinguis explicant les coses. 

Tot i que sempre pots fer com jo i passar-te tots aquests consells per la punta del nap. Creus que alguna cosa es digne d’explicar? Doncs explica-la! Que a la gent no l’hi interessa? Que s’aguantin! A mi hi ha moltes coses que no m’interessen i les he d’escoltar! Per tant, que la resta de mortals s’aguantin i escoltin les meves tonteries! Com per exemple aquesta que acabeu de llegir. Toma!

El mar és bo, el mar és gran. El mar és calma i és temporal

Jo sóc una persona de muntanya. I com a tal, he de reconèixer, que el mar sempre m’ha fet por.

És una por magnifica. Una sensació indescriptible que s’apodera de tu quan estàs navegant. Aquell temor aterrador a no saber que hi ha sota teu. I tot això accentuat per aquella mar negre i fosca que amaga tantes i tantes coses. Tants i tants secrets. Milers i milers de formes de vida. Des de petits pòlips caganers, a gegantines balenes geperudes.

I, per què negar-ho? També em fan una por horrorosa els taurons. Són uns animals temibles! I després de veure centenars de pel·lícules, i milers de documentals, és inevitable no pensar que alguna d’aquestes infernals besties pugui estar voltant l’embarcació, esperant el moment que tu suquis el peu a l’aigua per arrencar-te’l violentament i fotre una escampadera de sang i visceres que riu-te tu de la Matança de Texas.

Però temors apart, hi ha una altre cosa del mar que sempre m’ha despertat curiositat. I és que tothom s’hi pixa. I quan dic tothom és tothom. Per això trobo molt sospitoses aquelles aigües calentes i acollidores que et trobes, a vegades, quan estàs nedant tranquil·lament. El mar té una temperatura, no varia amb tanta facilitat. Per tant, si mai us trobeu amb aquesta situació, malpenseu. Segur que no us equivoqueu.

La nova època

Sant Jordi és molt més que una festa onomàstica en la qual es regala literatura absurda, la majoria de la qual no s’arriba a llegir mai, i roses extravagants i de colors antinaturals que es panseixen, de manera vil, al cap de dos, o com a molt tres dies.

Sant Jordi representa l’arribada de la calor. L’arribada de l’estiu insofrible i agònic que et fa desitjar, amb totes les teves forces, la tornada del fred, tot i que quan aquest arribi diràs que s’estava millor quan feia calor. Incongruències de la raça humana.

I amb Sant Jordi també arriben les olors. L’olor de quitrà calent que desprèn la carretera, l’olor de flors primaverals estiuenques, l’olor de pneumàtic massa calent, l’olor de carrerons frescos... Però hi ha una olor que destaca per sobre de totes les altres, l’olor de suor. A partir d’ara les Rambles s’inundaran de turistes suats que no tenen cap vergonya en ensenyar les seves esquenes vermelles de massa eston al sol. O les seves empeguntades innecessaries d’After Sun, comprat, segurament, en alguna d’aquelles botiguetes on també venen samarretes del Barça, barrets de mexicà, sevillanes i toros.

Sant Jordi també omplirà les terrasses, de tots els bars metropolitans, d’holandesos, alemanys, anglesos, russos i personatges d’ètnies estranyes i dispars que es creuen, realment, que aquí paguem vuit o nou euros per una cervesa de barril. Aquests mateixos son els que després es cremaran per un ús excessiu i descontrolat de sol, i que compraran souvenirs inútils i extranys que no representen el més mínim la tradició i cultura catalana. No patiu, no. No en veureu pas cap portant un tió, un caganer, una barretina o unes sabates de set vetes. En canvi si que en veureu portant barrets odiosos de mexicà.

I demà passat, quan tot aquest desgavell de successos ja hagi començat de forma insadollable, sortiran les primeres llistes dels libres més venuts. Aquesta llista estarà plena d’autors oportunistes difícilment considerats escriptors, novel·les històriques copiades descaradament de genis anglesos i Best-Sellers sense fonament, ni documentació, ni re que pugui considerar-se motiu d’inspiració. Però no patiu, segur que tots coneixerem algú que s’haurà comprat el llibre més venut de tots. És més, intentarà persuadir-nos de que és un bon llibre i que ens l’hem de llegir. Quan acabi aquest llibre, en cas de que arribi a acabar-lo, el guardarà a la lleixa amb tots els altres llibres de Sant Jordi. Molts d’ells mediocres, per no dir dolents. I aquest individu X, considerat (per ell mateix) tot un Cervantes Saavedra, no tornarà a llegir un llibre fins l’abril següent. Mes en el que ens tornarà a dir que l’hi han regalat un llibre molt bn que ens hem de llegir. I a les terrasses, como no, hi tornarà a haver holandesos cremats i untats bevent cervesa i lluint barrets de mexicà. Maleït el dia que Jordi, sense ser sant encara, va matar el Drac!